Els Carbonell, masovers a la finca del Viver, a Argentona

En data indeterminada del s. XIX, els CARBONELL, ja asentats a Argentona, procedents, com hem vist, del veí Agell de Cabrera, entraren a fer de masovers a la gran finca o heretat on s’ubica la capella romànica de Ntra. Sra. del Viver, situada a les afores d’Argentona, al veïnat de Lledó, camí precisament d’Agell.
Creiem interessant explicar la història i característiques de dita finca, en relació amb la Verge que es venera a la capella, situada al seu bell mig, entre preciosos jardins de plàtans, pins, xiprers i altres arbres.
Amb tal finalitat farem esment o reproduirem diversos passatges de la fonamentadíssima publicació de l’historiador local d’Argentona, Jaume Clavell i Nogueras, “Argentona Història i Records”; així mateix, transcriurem parts de l’obra no menys cuiosa de l’eminent Francesc Carreras i Candi, “Argentona Historica” i finalment farem referència al que ens diu l’interessantíssim llibre “Festes i festetes d’Argentona” del també historiador Josep Lladó Pascual i l’obra “Catalunya Romànica” de la Fundació Enciclopèdia Catalana.

En primer lloc significar, com diu Jaume Clavell, que el mot “VIVER” pot referir-se a un dipòsit d’aigua o gran safareig per regar, com també a un terreny dipòsit per criar-hi amb bones condicions, arbres i plantes. El lloc, en aquest cas, sembla haver donat, com fou habitual a Catalunya als s. XII i XIII, l’apel.latiu i després cognom dels seus propietaris, la família Viver, que al llarg de cinc segles apareix documentada als Fogatges, als Llibres sacramentals de St. Julià d’Argentona i també al llibre “Memorial dels Confessats” del s. XVI en que es relaciona el següent: “Casa d’en Viver, veinat de Lladó. En Viver, na Vivera, la bouera, la mossa d’en Viver, mosso d’en Viver i altre. Total 6 persones”.
No sabem exactament quan deixà de pertànyer la finca als Viver però sí sabem per diverses visites pastorals al llarg del s. XVIII, que la capella era “pública” o “del común”. Adosat a dita capella hi havia el mas, tenint-hi comunicació interior.

Posteriorment, a principis del s. XIX, passà a pertànyer l’heretat a la família mataronina Rumeu, barons de Viver a partir de 1901. Entre els seus membres, podem citar a 1815 a Manuel Rumeu i a 1861 a Josep Rumeu (que apareixen com a propietaris de la capella en dites dates), però cal destacar per sobre de tot a Darius Rumeu i Torrent, primer Baró de Viver i que fou president de la Diputació de Barcelona, i al seu fill Darius Rumeu i Freixa (Barcelona 1886-1970), que fou el segon Baró, financer i polític, pertanyent a la Unió Monàrquica Nacional, regidor del Consistori Municipal de Barcelona a 1920 i 1924, sots-president de la Mancomunitat de Catalunya i Alcalde de la Ciutat Comtal en el període 1925-1930, distingint-se per diverses intervencions urbanístiques (la perllongació de l’Avinguda Diagonal fins a Esplugues de Llobregat, la urbanització de la Plaça Catalunya, l’inici de la zona franca del Port, primera campanya contra el barraquisme o la cobertura de la via del tren al carrer Balmes) i per l’organització de l’Exposició Internacional de 1929, que li valgué se li concedís la grandesa d’Espanya. Després de la Guerra Civil liderà els monàrquics liberals catalans i fou conseller privat d’ En Joan de Borbon.
La família Rumeu fou la que, a principis del s. XIX, alçà l’edifici actual, enderrocant finalment l’antic mas, a l’últim utilitzat per a guardar-hi els carros i les eines del camp.

	1. La Mare de Déu i la capella del Viver, amb els Goigs en honor de la Verge. 2. El casal de la Baronia del Viver en els anys 20. 3. En l’actualitat (al fons les dependències dels masovers)

Quant a la capella, dir que és d’estil romànic, amb àbsida, dues petites absidioles i un campanar d’espadanya. El primer document en que se la cita és la disposició testamentària d'Oliva Guillem, marit de Guilia, propietari d’Argentona, que a 13 de maig de 1119, llega una heretat a Santa Maria “de Vivaris”. En les visites pastorals de 1310 i 1336 consta com a capella de Santa Maria de Vivers. El 1508 s’esmenten dos altars, un d’ells dedicat a Sta. Magdalena, i des del s. XVI consta com a simple ermita, amb escàs mobiliari. Sortosament la família Rumeu la restaurà i foren sonats a tota la Comarca els aplecs per celebrar-hi la festivitat de la Verge, el primer diumenge de Setembre. En Carreras Candi ho comenta amb el seu català tan peculiar, dient: “Argentona en la diada de la Mare de Deu de Setembre celebra la festa del Viver, ab gran aplech de feels que acuden a visitar a María Santíssima, en sa capella. A mes, en la era de can Romeu hi ha públiques ballades durant la tarde aquella”. En Clavell també explica que un parcer de les vinyes de la finca de can Cabot del veïnat de Clarà i hereus que eren de la casa coneguda per cal Monjo de Clarà, eren els qui tradicionalment en dita diada de la Verge del Viver, portaven l’espígol que escampaven per l’interior de la capella, tal com encara es fa.
En l’actualitat, però, dita festivitat és l'única ocasió en que s’obren la finca i la capella al públic, havent-se convertit en una festa molt menys populosa.
Hem deixat per al final, la referència a la imatge de la Mare de Déu del Viver, perquè, com veureu, la nostra família CARBONELL hi va tenir una intervenció fonamental en la seva preservació durant la Guerra Civil.
Dita imatge, que és de fusta d’àlber, com era habitual en les de la mateixa època, és una talla romànica del s. X, de 63 cm. d’alçada, pròpia del repetori de les imatges populars catalanes. La devoció popular la fa pertanyent a les “verges trobades”, diguent-se que fou un bover de la masia de can Serra de Lladó que passava per l’indret ja conegut com el Viver, que veient que un bou gratava el terra amb la pota, hi descobrí un pou fins aleshores desconegut. De dit pou hi neixia un gran resplandor i una suau fragància; cridà l’amo i aquest al rector d’Argentona que hi anà amb diversos feligresos, que hi trobaren la imatge de la Verge amb el nen Jesús als braços. La portaren en processó solemne al temple parroquial per donar-li culte permanent. Però un dia al mossèn se li aparegué la Verge amb el Nen, que anaven camí del Viver i que li digué “Torno a Casa meva”. Efectivament, al temple ja no hi era i en canvi la trobaren de nou en el pou descobert. Així comprengueren que havien d’alçar una capella en aquell indret del Viver i és creença popular que l’altar està just a sobre del pou trobat per aquell bou.
Doncs bé, els CARBONELL, com ja hem dit, foren masovers de l’heretat, sempre al servei dels Rumeu, amb els que hi hagué una permanent estima mútua. La finca estigué destinada a les labors agrícoles durant dècades, i sols quan anys després de la Guerra Civil no perdurà la masoveria (éssent els darrers masovers la rebesàvia Rosa Soler vda. de Miquel Carbonell i el seu fill Julià Carbonell Soler, germà de la besàvia Dolors), l’heretat es destinà als jardins actuals, abandonant-se el conreu.
Durant la Guerra Civil, capella i casal foren saquejats, confiscades les obres d’art i objectes de valor de la Baronia, cremada la documentació històrica, destrossats els ex–vots conservats per segles, requisada la campana de la capella i aquesta convertida, per tal de que no fos incendiada, en magatzem de ferratge per als animals. Tal com explica en Josep Lladó, la intervenció en aquelles dates de la família Carbonell per a salvar la imatge de la Verge del Viver, fou realment providencial:
“La imatge de Nostra Senyora fou salvada mercès a la decidida intervenció de la família Carbonell, masovers a través de diverses generacions de la finca del Viver i fervents devots de la Mare de Déu en aquesta advocació local. Després d’embolcallar-la amb diversos gruixos de sacs i draps l’enterraren en lloc segur, però temerosos que la humitat, malgrat les precaucions preses, pogués malmetre la preuada talla, decidiren desenterrar-la amb risc d’ésser descoberts pels milicians que ja llavors ocupaven la baronia, i amagar-la a una tauleta de nit a la cambra matrimonial de la masoveria. Cada vespre, mentre a l’ala senyorial de la casa el xivarri dels nous ocupants retrunyia pels nobles salons, els masovers obrien les portes de la tauleta de nit i, gairebé a les fosques, amb l’única llum d’una espelma oscil.lant davant la Verge, la família reunida, a sotaveu, resaven el Sant Rosari”.
El que volem afegir respecte a aquesta bonica anècdota, que curiosament hem trobat esmentada també a la publicació d’en Jaume Clavell i àdhuc al “Catalunya Romànica”, és que en un dels registres dels milicians, a les dependències de la masoveria, a la part posterior del casal dels Rumeu, la imatge de la Verge fou treta de l’abans esmentada tauleta de nit (que encara la conservem) i fou ràpidament amagada dins dels llençols del llit de matrimoni en el que hi dormien la rebesàvia Rosa (“la iaia Roseta”) junt amb les seves nétes, que eren petites, Maria Rosa Carbonell (filla d’en Julià) i l’àvia Maria Rosa Catasús Carbonell, dormint, per tant, la imatge amb elles tres. Per sort, tots aquests desvels i preocupacions feren possible que la venerada imatge, després d’acabada la Guerra Civil, tornés a presidir la capella, el seu lloc natural.