
Els Carbonell, masovers a la finca del Viver, a Argentona
En data indeterminada del s. XIX, els
CARBONELL, ja asentats a Argentona, procedents, com hem vist, del
veí Agell de Cabrera, entraren a fer de masovers a
la
gran finca o heretat on s’ubica la capella
romànica de Ntra. Sra. del Viver, situada a les afores d’Argentona,
al veïnat de Lledó, camí precisament d’Agell.
Creiem interessant explicar la història i característiques de dita
finca, en relació amb la Verge que es venera a la capella, situada
al seu bell mig, entre preciosos jardins de plàtans, pins, xiprers i
altres arbres.
Amb tal finalitat farem esment o reproduirem diversos passatges de
la fonamentadíssima publicació de l’historiador local d’Argentona,
Jaume Clavell i Nogueras,
“Argentona Història i Records”;
així mateix, transcriurem parts de l’obra no menys cuiosa de
l’eminent Francesc Carreras i Candi,
“Argentona Historica”
i finalment farem referència al que ens diu l’interessantíssim
llibre “Festes i festetes d’Argentona”
del també historiador Josep Lladó
Pascual i l’obra
“Catalunya Romànica”
de la Fundació Enciclopèdia Catalana.
En primer lloc significar, com diu Jaume
Clavell, que el mot “VIVER”
pot referir-se a un dipòsit d’aigua o gran safareig per regar, com
també a un terreny dipòsit per criar-hi amb bones condicions, arbres
i plantes. El lloc, en aquest cas, sembla haver donat, com fou
habitual a Catalunya als s. XII i XIII, l’apel.latiu i després
cognom dels seus propietaris, la família Viver, que al llarg de cinc
segles apareix documentada als Fogatges, als Llibres sacramentals de
St. Julià d’Argentona i també al llibre “Memorial dels Confessats”
del s. XVI en que es relaciona el següent:
“Casa d’en Viver, veinat de Lladó. En Viver,
na Vivera, la bouera, la mossa d’en Viver, mosso d’en Viver i altre.
Total 6 persones”.
No sabem exactament quan deixà de
pertànyer la finca als Viver però sí sabem per diverses visites
pastorals al llarg del s. XVIII, que la capella era “pública” o “del
común”. Adosat a dita capella hi havia el mas, tenint-hi comunicació
interior.
Posteriorment, a principis del s. XIX, passà a
pertànyer l’heretat a la família
mataronina Rumeu, barons de Viver a partir de 1901.
Entre els seus membres, podem citar a 1815 a Manuel Rumeu i a 1861 a
Josep Rumeu (que apareixen com a propietaris de la capella en dites
dates), però cal destacar per sobre de tot a
Darius Rumeu i Torrent,
primer Baró de Viver i que fou president de la Diputació de
Barcelona, i al seu fill Darius Rumeu i
Freixa (Barcelona 1886-1970), que fou
el segon Baró, financer i polític, pertanyent a la Unió Monàrquica
Nacional, regidor del Consistori Municipal de Barcelona a 1920 i
1924, sots-president de la Mancomunitat de Catalunya i Alcalde de la
Ciutat Comtal en el període 1925-1930, distingint-se per diverses
intervencions urbanístiques (la perllongació de l’Avinguda Diagonal
fins a Esplugues de Llobregat, la urbanització de la Plaça Catalunya,
l’inici de la zona franca del Port, primera campanya contra el
barraquisme o la cobertura de la via del tren al carrer Balmes) i
per l’organització de l’Exposició Internacional de 1929, que li
valgué se li concedís la grandesa d’Espanya. Després de la Guerra
Civil liderà els monàrquics liberals catalans i fou conseller privat
d’ En Joan de Borbon.
La família Rumeu fou la que, a principis del s. XIX, alçà l’edifici
actual, enderrocant finalment l’antic mas, a l’últim utilitzat per a
guardar-hi els carros i les eines del camp.
 |
  |
|
1. La Mare de Déu i la
capella del Viver, amb els Goigs en honor de la Verge. 2. El
casal de la Baronia del Viver en els anys 20. 3. En
l’actualitat (al fons les dependències dels masovers) |
Quant a la
capella, dir que és d’estil romànic, amb àbsida, dues petites
absidioles i un campanar d’espadanya. El primer document en que se
la cita és la disposició testamentària d'Oliva Guillem,
marit de Guilia, propietari d’Argentona, que a
13 de maig de 1119,
llega una heretat a Santa Maria “de Vivaris”. En les visites
pastorals de 1310 i 1336 consta com a capella de Santa Maria de
Vivers. El 1508 s’esmenten dos altars, un d’ells dedicat a Sta.
Magdalena, i des del s. XVI consta com a simple ermita, amb escàs
mobiliari. Sortosament la família Rumeu la restaurà i foren sonats a
tota la Comarca els aplecs per celebrar-hi la festivitat de la Verge,
el primer diumenge de Setembre. En Carreras Candi ho comenta amb el
seu català tan peculiar, dient:
“Argentona en la diada
de la Mare de Deu de Setembre celebra la festa del Viver, ab gran
aplech de feels que acuden a visitar a María Santíssima, en sa
capella. A mes, en la era de can Romeu hi ha públiques ballades
durant la tarde aquella”.
En Clavell també explica que un parcer de les vinyes de la finca de
can Cabot del veïnat de Clarà i hereus que eren de la casa coneguda
per cal Monjo de Clarà, eren els qui tradicionalment en dita diada
de la Verge del Viver, portaven l’espígol que escampaven per
l’interior de la capella, tal com encara es fa.
En l’actualitat, però, dita festivitat és l'única ocasió en que
s’obren la finca i la capella al públic, havent-se convertit en una
festa molt menys populosa.
Hem deixat per al final, la referència a
la imatge de la Mare de
Déu del Viver,
perquè, com veureu, la nostra família CARBONELL hi va tenir una
intervenció fonamental en la seva preservació durant la Guerra Civil.
Dita imatge, que és de fusta d’àlber, com era habitual en les de la
mateixa època, és una talla romànica del
s. X,
de 63 cm. d’alçada, pròpia del repetori de les imatges populars
catalanes. La devoció popular la fa pertanyent a les
“verges trobades”,
diguent-se que fou un bover de la masia de can Serra de Lladó que
passava per l’indret ja conegut com el Viver, que veient que un bou
gratava el terra amb la pota, hi descobrí un pou fins aleshores
desconegut. De dit pou hi neixia un gran resplandor i una suau
fragància; cridà l’amo i aquest al rector d’Argentona que hi anà amb
diversos feligresos, que hi trobaren la imatge de la Verge amb el
nen Jesús als braços. La portaren en processó solemne al temple
parroquial per donar-li culte permanent. Però un dia al mossèn se li
aparegué la Verge amb el Nen, que anaven camí del Viver i que li
digué “Torno a
Casa meva”.
Efectivament, al temple ja no hi era i en canvi la trobaren de nou
en el pou descobert. Així comprengueren que havien d’alçar una
capella en aquell indret del Viver i és creença popular que l’altar
està just a sobre del pou trobat per aquell bou.
Doncs bé, els CARBONELL, com ja hem dit, foren masovers de l’heretat,
sempre al servei dels Rumeu, amb els que hi hagué una permanent
estima mútua. La finca estigué destinada a les labors agrícoles
durant dècades, i sols quan anys després de la Guerra Civil no
perdurà la masoveria (éssent els darrers masovers la rebesàvia Rosa
Soler vda. de Miquel Carbonell i el seu fill Julià Carbonell Soler,
germà de la besàvia Dolors), l’heretat es destinà als jardins
actuals, abandonant-se el conreu.
Durant la Guerra Civil, capella i casal foren saquejats, confiscades
les obres d’art i objectes de valor de la Baronia, cremada la
documentació històrica, destrossats els ex–vots conservats per
segles, requisada la campana de la capella i aquesta convertida,
per tal de que no fos incendiada, en magatzem de ferratge per als
animals. Tal com explica en Josep Lladó, la intervenció en aquelles
dates de la família Carbonell per a salvar la imatge de la Verge del
Viver, fou realment providencial:
“La imatge de
Nostra Senyora fou salvada mercès a la decidida intervenció de la
família Carbonell, masovers a través de diverses generacions de la
finca del Viver i fervents devots de la Mare de Déu en aquesta
advocació local. Després d’embolcallar-la amb diversos gruixos de
sacs i draps l’enterraren en lloc segur, però temerosos que la
humitat, malgrat les precaucions preses, pogués malmetre la preuada
talla, decidiren desenterrar-la amb risc d’ésser descoberts pels
milicians que ja llavors ocupaven la baronia, i amagar-la a una
tauleta de nit a la cambra matrimonial de la masoveria. Cada vespre,
mentre a l’ala senyorial de la casa el xivarri dels nous ocupants
retrunyia pels nobles salons, els masovers obrien les portes de la
tauleta de nit i, gairebé a les fosques, amb l’única llum d’una
espelma oscil.lant davant la Verge, la família reunida, a sotaveu,
resaven el Sant Rosari”.
El que volem afegir respecte a aquesta bonica anècdota, que
curiosament hem trobat esmentada també a la publicació d’en Jaume
Clavell i àdhuc al “Catalunya Romànica”, és que
en un dels registres
dels milicians, a les dependències de la masoveria, a la part
posterior del casal dels Rumeu, la imatge de la Verge fou treta de
l’abans esmentada tauleta de nit (que encara la conservem) i fou
ràpidament amagada dins dels llençols del llit de matrimoni en el
que hi dormien la rebesàvia Rosa (“la iaia Roseta”) junt amb les
seves nétes, que eren petites, Maria Rosa Carbonell (filla d’en
Julià) i l’àvia Maria Rosa Catasús Carbonell, dormint, per tant, la
imatge amb elles tres.
Per sort, tots aquests
desvels i preocupacions feren possible que la venerada imatge,
després d’acabada la Guerra Civil, tornés a presidir la capella, el
seu lloc natural.

